Gairebé tothom que aterra a Eivissa fuig cap a Ses Salines o d’esma cap al sud. Busquen el mateix de sempre. Però a dalt de tot, passat Sant Joan de Labritja, hi ha un tram de costa que castiga els peus descalços. Jo hi vaig anar un dimarts de juliol pensant que trobaria un racó silenciós i em vaig trobar esquivant dos ciclistes suats al mig de la carretera vella. Cala Xarraca no té arena fina. És una badia tancada amb aigua fosca. I justament per això val la pena anar-hi.
La baixada fins a l’aigua
El primer que veus aparcant a dalt és l’asfalt trencat. Baixes caminant per una rampa de terra resseca que passa pel costat d’un parell de finques velles amb les persianes tancades. Són d’aquelles cases que semblen completament buides fins que t’hi fixes bé i veus roba estesa. Després s’obre el mar. L’aigua aquí enganya. No hi ha res d’aquell turquesa lluminós que surt a Instagram perquè el fons està ple de posidònia i això li dona un to verd gairebé negre. A la vora tot són còdols. Les pedres rellisquen i se’t claven a la planta del peu si no portes unes sandàlies de goma tancades, d’aquestes lletges de Decathlon que costen deu euros. Portar xancletes de dit aquí és un error logístic que pagues ràpid amb una bona relliscada.
Fang a la paret de roques
A l’extrem esquerre de la platja la paret es torna vermella. Queden unes petites basses naturals on s’acumula aigua barrejada amb terra argilosa. La gent hi fica les mans, treu un fang espès i se l’unta directament al cos. Fan molta gràcia tots passejant de color marró. Has de deixar que s’assequi al sol fins que la pell tibant et piqui una mica. Per treure-ho costa déu i ajuda. Toca fregar amb ganes a dins del mar.
Posa’t les ulleres de bussejar. El fons irregular està ple d’esquerdes on s’amaguen els pops. A vegades veus algun pescador jubilat mirant des de dalt les roques intentant localitzar on paren els bancs de peixos, tot i que mai et diran on miren exactament.
Arròs i ciment sobre les onades
Només hi ha un lloc per menjar. El Restaurant Cala Xarraca és un bloc quadrat de formigó pintat de blanc literalment plantat damunt les roques. Si t’asseus a la barana i bufa una mica de llevant et caurà aigua a sobre. Fan un bullit de peix que justifica el viatge fins al nord. La ració de calamars a la romana crec que surt per uns 18 euros ara mateix. No tenen gaires taules. Truca-hi dos dies abans. Si no hi ha lloc o et fa mandra asseure’t al restaurant, agafa el cotxe en direcció a Portinatx. Allà el supermercat del poble ven unes baguets de formatge i pernil per quatre duros.
Els problemes pràctics del cotxe i l’ombra
Venir a l’agost té una part incòmoda. Hi ha un tros de terra per aparcar a l’entrada on hi caben uns quaranta cotxes si la gent aparca amb una mica de seny. Arriba abans de les deu al matí. Si arribes a les onze i intentes deixar el vehicle al voral de la carretera general, la Guàrdia Civil et deixarà una recepta de 200 euros al parabrisa. Jo ho vaig veure passar a tres cotxes de lloguer seguits.
A sota no hi ha res per llogar. Ni gandules ni material per a l’aigua. A la cala només hi ha quatre pins esquifits als extrems que donen una ombra absolutament ridícula. Així que hauràs de portar el teu propi para-sol. Compra’n un que pesi. El vent de la tarda s’emporta els para-sols d’alumini barat volant cap a la carretera i és un perill absurd.
Quan passen les cinc de la tarda el sol s’amaga per darrere del penya-segat. La temperatura baixa de cop. Poses les tovalloles plenes de pols al maleter, et treus la sal resseca del coll amb una ampolla d’aigua calenta i comences a pujar les corbes cap a la carretera principal. Fas cua darrere del típic autobús de línia.
Recommended experiences
A few bookable experiences related to this topic:
Photo: MrMatt1, via Wikimedia Commons