Cala Salada queda a deu minuts en cotxe del centre de Sant Antoni. Això vol dir que un dimarts de juliol a les onze del matí ja no hi cabrà ni una agulla al pàrquing. Toca tenir paciència. Jo hi vaig per l’aigua, que és d’aquell blau dens que a les fotos sembla passat per un filtre. I perquè allà baix encara hi veus famílies de l’illa carregant la nevera blava de tota la vida amb entrepans per passar el dia.
L’arribada i la sorra
El primer obstacle és la barrera. El vigilant et dirà si pots passar o si et toca fer mitja volta allà mateix. El camí de baixada és curt. Rellisca força perquè a l’estiu la pols resseca s’acumula sobre les pedres i molta gent acaba a terra per no portar el calçat adequat o per anar massa carregada. Un cop a la platja trobareu sorra gruixuda barrejada amb alguns còdols. L’aigua triga bastant a cobrir. Si portes nens petits això és mitja vida. Posa la tovallola a l’extrem esquerre a prop de la caseta de fusta del socorrista. Allà hi toca l’ombra dels pins cap a les cinc de la tarda i s’agraeix.
El camí cap a Cala Saladeta
Cap a la dreta veuràs una filera de gent caminant per les roques. Busquen Cala Saladeta. L’aigua acostuma a estar completament plana a l’altra banda. La sorra és molt més fina. Has de passar per un corriol enganxat al penya-segat on les sabatilles lligades són innegociables perquè la pedra està completament polida pel pas de milers de persones i si hi vas amb les xancletes de dit mullades patinaràs segur. A Saladeta hi ha molt poc espai útil. La gent s’amuntega directament sobre les roques buscant qualsevol forat pla per deixar la bossa a prop de l’aigua de cara a sa Galera.
La terrassa del restaurant
El restaurant Cala Salada queda just al mig de la platja. Fan peix a la planxa i arrossos. Una ració de sirvia amb patates fregides surt per uns 25 euros, o potser 28 si el tall és molt gros. L’edifici és de fusta vella. La terrassa queda pràcticament penjada sobre el mar. Hi ha soroll constant. Els cambrers van molt atabalats cridant les comandes i el compte sol trigar a arribar a la taula. Però menjar una amanida pagesa assegut allà mateix sense ni tan sols eixugar-te el banyador compensa gairebé qualsevol espera. A l’agost no t’arrisquis a anar-hi sense reserva prèvia.
El bus, les algues i la cobertura
Quan l’Ajuntament tanca la carretera els caps de setmana toca agafar el bus. Surt de l’estació de Sant Antoni i el bitllet costa 2,50 euros. El trajecte es fa una mica pesat amb la calor de l’autocar però t’estalvia donar voltes inútils. Un cop a l’aigua tot canvia.
I a vegades bufa vent fort de ponent. Llavors entren algues i plàstics cap a la vora. Si et trobes un dia així el millor és anar nedant cap a les casetes de pescadors on el fons ja és de roca i l’aigua torna a estar transparent. Compra aigua a baix al poble abans d’arribar. El restaurant la ven a preu de taula i l’aixeta del lavabo públic de fora no té aigua potable. No busquis cobertura. El mòbil només serveix per fer fotos perquè no agafaràs ni una ratlla de senyal en tota la tarda i la bateria se t’acabarà ràpid si el telèfon segueix buscant xarxa inútilment.
Recommended experiences
A few bookable experiences related to this topic:
Photo: Honeymoneybunny, via Wikimedia Commons