Pots gastar-te vuitanta euros en un arròs sense gust davant del mar a Platja d’en Bossa. Jo ho vaig fer el meu primer estiu. Després aprens que la cuina local autèntica requereix allunyar-se de la costa cap als pobles d’interior on els restaurants encara fan servir estovalles de paper sobre taules de fusta gastades. Allà el menjar té gust de debò. T’explico exactament què demanar quan hi arribis.
El Bullit de Peix no és una paella
T’asseus un diumenge a Es Boldadó a prop de sa Caleta i comences demanant temps al cambrer. El bullit arriba en una safata enorme plena de trossos de peix de roca i patates. Tota aquesta muntanya calenta està coberta per un allioli suau amb safrà que et deixarà els dits completament grocs encara que et rentis les mans tres vegades al lavabo minúscul del local.
I amb el brou que sobra d’això et preparen un arròs a banda. Ho porten en una paella molt fina. Pagues uns 38 euros per persona pel menú sencer i cada cèntim està justificat. L’únic problema és intentar aparcar a l’agost perquè el camí de terra d’accés s’omple ràpidament de cotxes de lloguer mal posats i gairebé sempre toca maniobrar marxa enrere en plena pujada i amb poca visibilitat.
El Sofrit Pagès demana gana
Aquest plat barreja xai i pollastre de corral amb patates trossejades grans. Afegeixen trossos de sobrassada i ho deixen coure a foc molt lent fins que l’oli agafa aquell to vermellós característic de la carn que es desfà tota sola de l’os.
Abans era un plat reservat únicament per Nadal. Avui dia te’l serveixen qualsevol dimarts a llocs com Can Caus als afores de Sant Rafel. Comparteix la ració. Et posen una quantitat absurda de menjar per a una sola persona i després intentar aixecar-se de la cadira a les quatre de la tarda amb la calor de juliol a l’esquena es converteix en un repte físic bastant seriós.
El flaó es menja al matí
Un pastís rodó de formatge d’ovella i cabra amb una base dura i fulles de menta fresca triturades per dins del farcit dens. La combinació sona estranya al principi. Funciona perfectament.
Si passes pel centre d’Eivissa ciutat ves al Forn Torres. Et tallaran una porció embolicada en paper de forn per uns 4 euros o potser 4,20 depenent de la mida del tall. Jo el compro a primera hora per menjar-me’l caminant cap a Dalt Vila just abans que el sol comenci a picar recte i les pujades empedrades et deixin sense alè a mig camí.
Pa pagès i embotit
Mentre llegeixes la carta a qualsevol fonda de carretera et portaran unes llesques de pa de pagès torrat amb sobrassada calenta per sobre. Gairebé mai ho demanes tu explícitament. Simplement apareix a la taula i després veus un càrrec d’un parell d’euros al compte final. Paga’ls tranquil·lament perquè valen la pena. La versió que fan aquí és poc greixosa i si utilitzen la varietat de budell rissat aguanta el gust fort del pebre vermell molt millor a la boca.
L’ampolla sense etiqueta
El cambrer s’acosta amb uns gots de vidre molt gruixut i deixa una ampolla de licor groc al mig de la taula. Són les herbes eivissenques tradicionals. Ho fan macerant fonoll i romaní amb anís i segurament hi posen unes quantes coses més que mai volen confessar als visitants.
Però no demanis glaçons. L’aigua desfeta destrossa el gust dolç immediatament. A l’interior de l’illa, pujant per la carretera de Sant Carles, a Ca’s Pagès acostumen a convidar a l’última ronda just quan treus la targeta per pagar. Te’l beus d’un glop i surts directe a buscar l’ombra del primer pi que trobis al pàrquing de sorra.