Deixa enrere la carretera principal de Sant Carles un dimarts al matí i el paisatge canvia. Arribes a Aigües Blanques. El nom no amaga cap misteri. La platja mira directe al nord-est. Quan el vent pica de dalt, les onades xoquen fort i omplen la superfície d’escuma bruta. La posició oberta fa que l’aigua es renovi tota l’estona. Això sí, nedar es complica quan s’aixeca la brisa de tarda i tothom comença a plegar les tovalloles a corre-cuita per no empassar-se aigua.
L’ambient a prop de l’aigua
Aquesta és una platja nudista de tota la vida. Els locals hi baixen des de fa dècades amb absoluta normalitat. Pots anar-hi amb banyador. O despullar-te completament per prendre el sol al costat d’un jubilat alemany que llegeix un llibre de tapa dura. Ningú s’hi fixa. L’espai físic a la sorra és tan escàs que a l’agost acabaràs clavant el pal del para-sol a un pam del genoll d’un desconegut, però el soroll constant de l’onatge apaga les converses del veí i et dona una privacitat estranya.
La roca i el fred
Un mur alt de pedra fosca tanca la cala. La sorra rasca una mica. A Eivissa és rar trobar llocs on treure la taula de surf. Aigües Blanques trenca aquesta norma de manera radical. Si hi baixes un matí de gener veuràs un parell de furgonetes oxidades a l’esplanada de dalt amb gent enfundant-se el neoprè a tres graus mentre el vent talla la cara. A l’estiu l’aigua és una bassa plana la majoria de dies.
L’accés i els preus reals
El camí fins a la sorra demana paciència. El desviament final et llança per una pista de terra plena de forats que destrossen els baixos dels cotxes. Si has llogat un Fiat 500 redueix la marxa a la meitat a l’últim revolt. A dalt trobes un pàrquing de pols blanca on et cobren 3 euros justos. A partir d’aquí toca baixar per una rampa asfaltada que cau gairebé en vertical cap al mar. Fes-ho amb vambes. Les relliscades al tram final de ciment desgastat amb xancletes de dit acaben malament cada dia.
A baix només hi ha un petit xiringuito de fusta. Una llauna d’Estrella et costarà 4 euros i fan entrepans de formatge sense gaire història. Venen l’aigua cara. No hi ha socorrista fix fora dels mesos centrals d’estiu, així que si el corrent tiba endins val més quedar-se on fas peu.
L’ombra de la tarda i la tornada
El sol crema sense pietat fins al migdia i convé portar una ombrel·la pròpia. Però la paret de roca que tens a l’esquena canvia les regles a mitja tarda. Cap a les cinc en punt la platja sencera queda coberta per una ombra gegant i la temperatura cau de cop. És el millor moment per seure a llegir sense suar.
Abans de baixar deixa una ampolla d’aigua d’un litre i mig amagada sota el seient del cotxe perquè no bulli. La pujada a peu a les sis de la tarda et rebentarà els bessons. Arribar a dalt amb la gola seca i veure que no tens res per beure és un error d’aprenent. I un últim apunt sobre la marea. Puja de nit amb força. Qualsevol plàstic o envàs que deixis prop de la riba acabarà flotant mar endins abans que surti el sol.
Recommended experiences
A few bookable experiences related to this topic: